Cites documentals i fonts: c. de la Font Nova
En Mamet. I per què no hem de parlar aquí del burro del Mamet? El burro del Mamet tenia més nafres i ossos que pèl. El Mamet era el que recollia les escombraries i les cendres de la bugada dels llocs on acostumaven a llençar-les. També tenia l'encàrrec de buidar el safareig de la vila, que era el del carrer de la Font Nova. Ell feia bona aplega de botons, mocadors (pocs), parracs i algun xavo que per descuit havia saltat de qualque butxaca. No es comprenia el Mamet sense la companyia del burro i del Nap, tots dos feien unes xiulades que la gent es deturava a escoltar-les. En les peces dels Muixins o Fatxendes, l'un feia el primer i l'altre el segon; semblaven dos flautins. El ruc, tot pacient, esperava que acabessin. Pobre ruc, tan sec i nafrat no es comprèn com podia viure." (p. 140)
"[...] Entremig, en 1829 (1 de novembre), el ric sabadellenc establert a Barcelona, D. Joaquim Mornau d'Amat, va donar a l'Ajuntament un tros de terra campa, situat a l'indret dit de les Planes d'en Macià, amb la condició que hi bastís un safareig o rentador públic i una font. La font va aixecar-se i va ésser la primera de les moltes que en el segle passat es construïren. Per això, del carrer en formació, que no tenia nom, se' n va dir de la Font Nova." (p. 317) "El barri segon o de la Placeta de Sant Roc ha experimentat una grossa creixença. [...] El carrer del Safareig es diu ara del Safareig Vell, perquè ja n'hi ha un de modern al carrer de la Font Nova. [...] En el barri quart ja es coneixien, en 1841, sis carrers nous: Comèdies, Font Nova, Llobet, Lluna (o també, popularment, els Reguerots), Paus i Valls. El nom del primer ve d'un teatret familiar [...]; el del segon, de la font que en 1830 s'hi va instal·lar;" (p. 330-331) "En aquesta època agafen empenta les arts del metall, i s'inicia el conreu de les arts gràfiques, que tant havien d'honorar Sabadell. Sobre el primer ram, cal dir que, de molt temps ençà, existien a la nostra població bastants ferrers, serrallers i clavetaires. Llurs establiments, però, eren de poca importància. Fins a 1854 no hi hagué a Sabadell una casa que es dediqués a la fosa de ferro. Va ésser la de Manuel Casanovas, al carrer de la Font Nova." (p. 365)
"De safareigs municipals, aviat se n'establiren d'altres. El del carrer de la Font Nova (1832) era -i en la seva inutilitat actual encara és- una construcció notable formada per dos grans dipòsits rectangulars als quals donaven aigua dues gruixudes canals a ple doll; els buidaven cada setmana per un orifici obert al seu centre i que prèviament voltaven d'una barana de ferro per a impedir l'embús que hi poguessin produir les peces de roba caigudes allà de mans de les rentadores. Del servei de buidar i omplir els safareigs n'estava encarregat un home gruixut i petitó, de nom Gamell, i a la mainada ens feia gràcia veure'l ficat dins l'aigua i calçat amb unes formidables botes de goma que li passaven dels genolls." (p. 21)